Cuidem cuidant-nos

És un dilluns qualsevol, enmig d’un fred febrer d’un poble qualsevol de la comarca. Es desperta abans que ningú, es posa la bata i va cap a la cuina. Encara no ha eixit el sol. Agarra les tasses de cadascú i comença: la de Jaume, mig got ple i la d’Àngela sencer. Posa la cafetera al foc i les tasses al microones. Al moment entra Josep, mig posant-se la bata i acabat d’alçar. Es donen el bon dia. —Carme, ahir al final vas poder posar la llavadora? —Ostres! No… —diu Carme cavil·losa— Bé, encara són les 7, podem posar una de mitja hora i l’estenc abans de marxar. —D’acord, perfecte —diu Josep. Marxa direcció a l’habitació. —Carme, saps on està la meua camisa nova? Aquella blanca fineta —el cafè ja sona. —Pling! —fa el microones. —Mm, diria que l’he deixada al penjador, no he tingut temps de planxar-la. Mira si trobes la griseta clara, que també és fineta —li respon Carme mentre treu les tasses. —D’acord… —sospira i respon Josep.

Sona el soroll de l’aigua de la dutxa. Carme es dirigeix cap a l’habitació dels xiquets, encara dormen. De camí s’adona que per les persianes del menjador comença a mostrar-se tímidament la llum del sol. Es desvia i les apuja. —Ui! Les mantes del sofà —pensa. Les espolsa i les plega. Cessa el soroll de la dutxa. —Carme! Vas traure els abrics d’hivern? Avui té pinta que farà fred. —Sí, el negre està a l’armari de l’entrada —respon mentre obre la porta de l’habitació d’Àngela. —Bon dia Angeleta —li fa un petó al front i comença a alçar la persiana— vinga, alça’t ja, que faràs tard! —Mm… sí, ja vaig… —respon Àngela mentre dóna una mitja volta al llit.

Josep creua el passadís deixant l’oloreta de la colònia que li va regalar per Nadal. —Vinga, Jaume, amunt! —diu Carme mentre apuja la persiana de la seua habitació. —Siiii, mama… —entra Josep. —Carme, marxo ja, que avui tenim reunió a primera hora. Portes tu esta vesprada a Àngela al bàsquet? M’ha dit Cristian de fer un partit de pàdel i com que ja vaig fallar la setmana passada per la feina… —Sí, sí, tranquil —li respon Carme amb un mig somriure mentre es fan un petó— Per cert, vas apuntar quan té Jaume la pròxima data per la vacuna? —li pregunta Carme mentre ell obre la porta de l’entrada. —Uff no, ni idea… Adeu xiquets! Porteu-vos bé! —Plum, porta tancada.

—Vinga va, Àngela i Jaume, que em fareu arribar tard a la feina! —diu Carme, agitada, mentre camina direcció a la cuina. Jaume ix de l’habitació i va al vàter. Mentrestant, Àngela comença a alçar-se del llit. —I jo, què anava a fer ara? —es pregunta Carme parada enmig la cuina. Torna cap a l’habitació. —Mamaaa, els pantalons blancs estan secs? —Emm sí, els tens al caixó guardats —li respon Carme. Comença a treure’s el pijama i entra a la dutxa. De fons, Jaume crida —Mamaa, m’has posat molta llet! Bff… —Carme ix de la dutxa, es seca i es vesteix. Camina cap a la cuina. —Àngela, i el llit? Encara no te l’has fet? Jo ja m’he dutxat i canviat i tu encara no has eixit del vàter! Va, que arribarem tard! —entra a l’habitació d’Àngela i comença a fer-li el llit. Torna a la cuina. L’Àngela surt del vàter. —Jaume, has fet els deures d’anglès? No vull que em tornen a cridar de l’escola una altra vegada. —Sí… però és que la profe em té mania. —Paté o tonyina? —els hi pregunta la mare. —Paté —No! El de paté per mi, que la tonyina no m’agrada —diu Àngela entrant a la cuina. Comencen a discutir-se. —Va, prou! Els dos de paté i ja està. En 2 minuts vos vull en les dents llavades i a la porta preparats per a marxar —Carme torna a l’habitació, entra al vàter, es pentina i es posa colònia. Fa el llit i torna a la cuina. —Què, ja esteu? Poseu les tasses al rentaplats —comença a replegar la taula i es posa les sabates— Ui, el cafè! Uf, estarà ja gelat —efectivament. Se’l beu. —Mama, són ja quasi les 8 —diu Àngela mentre mira el mòbil esperant davant la porta. —Sí, sí, ja estic! —es posa l’abric i agafa el de Jaume— Vinga, anem! —diu mentre li’l dona. Plum. Porta tancada.

De camí a l’escola —Àngela, no em vas dir com va anar l’examen de matemàtiques. Va eixir aquell problema que vam fer? —Bueno, bé, sí, va eixir —diu mentre mira el mòbil. —Mama, saps que la profe de castellà ja no està? —explica Jaume— Es veu que ha tingut un bebé i ja no tornarà en tot el curs. —I ara, quina profe teniu? —li pregunta Carme. —Doncs… de moment cap.

Arriben a l’escola i ixen del cotxe. —Adeu, mama! —Adeu! —li diuen— Adeu! Porteu-vos bé! —comença a conduir direcció la seua oficina. Marca el telèfon de Sara, la seua companya de feina —Si? —Sara, arribo ara en cinc minuts, m’has pogut preparar l’informe que et vaig demanar? —Sí, sí, te l’he deixat ja damunt la taula —respon Sara— Per cert, Toni m’ha preguntat si tindrem acabada la campanya per a esta setmana, què li dic? —Uf… dis-li que ho intentarem —diu Carme mentre es repensa— No, no, dis-li que sí, que la tindrem acabada. —Entesos. Ens veiem ara! —Sí, ja arribo, fins ara.

Aparca el cotxe i entra a l’oficina. —Bon dia! —Bon dia! —li responen. Entra al despatx, es treu l’abric i seu. —Bff —sospira— Merda, no he posat la llavadora.

“Cuidar” significa, segons el DIEC, “tenir cura (d’algú o d’alguna cosa)”.
Tan senzill, tan important, tan essencial, tan infravalorat com això.
Cuidar, sí, però també cuidant-nos.