Tindrem la mida de totes les coses? (II)
Dijous, 5 de desembre de 2019Josep-Lluís Carbó Ferrer
Deixeu-me fer una professió. Professo devoció pel medir. Si existís un Partit del Medir, en seria un dels primers votants. Sóc partidari de medir, m’agrada medir, crec que cal medir. Medir ajuda la sincronia dels fets, els quefers i els sentiments.
Però cal medir el que es pot, el que cal i el que se sap medir. Avui dia, a Guruland, els gurús de la faràndula empresarial, assenten la tendència de medir-ho tot. Medir vendes, produccions, guanys i pronòstics, sí; però també comportaments, emocions i tot tipus de riques i complexes variables l’única quantificació de les quals és subjectiva i binària. Es tracta del fordisme de la inspiració, de tayloritzar l’aire que respirem. És “trending dogma” als negocis, però també a les ciències i a l’acció social. Cardinalitats i ordinalitats amuntegades giren sobre el Món. Perquè medir l’immedible, medir sense mesura, ens distrau de medir el que cal i com caldria amidar, sigui el que sigui, ens acostuma a medir-ho tot, com sigui. I a voler superar sempre els successius resultats de la medició, a establir noves marques de continu i costi el que costi. A no tenir-ne mai prou i voler- ne sempre més, a les explosions exponencials de l’explotació de recursos. Recursos naturals, artificials, humans, inhumans… Excessiu, impossible, insostenible, contraproduent.
Re-aterrem novament a les xifres que ens ocupaven la setmana passada. Bé estar recordar el tòpic que diu que un pollastre menjat entre dues persones no vol dir que cadascuna de les dues se n’hagi menjat mig. Les desigualtats entre persones queden ocultes darrere de les mitjanes estadístiques i aquestes xifres es refereixen a mitjanes per municipi. Això ve afectat només per la presentació de les xifres, necessàriament mitjanades atesa la necessària confidencialitat de les dades personals, generada precisament per la seva desigualtat.
Però, més enllà d’aquest efecte, n’hi ha un de tant pervers o més i que rau a la mateixa essència del concepte medir. Aquest és el dels ingressos anuals per persona, un flux, un corrent, que pot variar molt i que, en el millor dels casos, ens podria il·luminar a la llum de les dades d’una sèrie temporal suficient.
Però aquest indicador no ens diu què és el que té cada persona, què és el que tenim cadascú de nosaltres. Puc tenir molt, moltes existències, molts béns, molts diners, i no tenir ingressos; per a què els vull si ja tinc molt. O puc tenir bons ingressos però no tenir res, perquè que no tinc passat, perquè ho malgasto tot, pel que sigui. No és el mateix tenir que ingressar i, de vegades, les xifres, convenientment maltractades, acaben fent-nos comprendre les coses com no són.
Tampoc són el mateix els ingressos que tenim i la producció que generem. Com més pensionats som, més diferència entre renda i producció, més dependència i més necessitat de generar i desenvolupar alternatives productives i d’ocupació que substitueixin l’anellament beneficiós de la interconnexió entre diverses activitats productives.
Els indicadors estadístics de les activitats econòmiques en general no estan exempts de vicis de concepte, definició, dificultats de mesura, opacitats. No són lliures dels problemes de l’amidar: què, com, a qui, quan i quant diem, volem i sabem mesurar. En la mesura del creixement econòmic tenen una importància decisiva els preus relatius de les coses, que ni internalitzen, ni tant sols contabilitzen, les externalitats negatives al medi ambient, a la qualitat de vida de les persones ni a com valorem (o hauríem de valorar) realment les coses i la vida. I això origina contínuament fal·làcies econòmiques, més o menys populars, de les que podríem, per posar un exemple que entenguem quasi tots, establir un palès isomorfisme entre aquestes fal·làcies i les etimologies populars.
Arribats a aquest punt i per acabar, permeteu-me meravellar-me per dues paradoxes que l’accelerat avanç de les tècniques i la primordialitat de l’amidar han generat en les nostres societats i les nostres vides. Les formacions socials, els estats, que aspiraven a una societat econòmicament més igualitària, intentaren establir models econòmics de planificació centralitzada de les activitats de producció, de manera que les preferències d’inversió i consum fossin establertes per la mà visible de la voluntat política dels rectors del Poble. La Planificació requeria Medició i es concretà amb nivells d’èxit diversos, però amb avenços conceptuals i d’acció que algun dia caldrà estudiar i reconèixer. Paradoxalment (paradoxa 1), van ser les grans corporacions empresarials les que aprofitaren els estris de planificació creats pels seus enemics i els aplicaren a les seves realitats de gestió. Cap multinacional en va quedar, en queda, al marge i totes tenen les seves maquinàries burocràtiques dissenyades per a medir i planificar centralitzadament totes les seves activitats, són la planificació centralitzada duta quasi a la seva essència.
Planificar necessita medir. I a medir i explotar els resultats de la medició ens ajuden avui a saber quan les màquines processadores de dades, els ordinadors. I just quan la Humanitat sencera, a ritme vertiginós, es dota de meravellosos estris i mitjans per processar dades infinites, ara que podem medir i comptar sobre el que medim, per causes totalment diferents a aquesta nova capacitat, cauen com castells de cartes (paradoxa 2) els models i sistemes de planificació econòmica centralitzada.
Medir, mesurar, amidar? Sí. Però amb coneixement. Non cogitat qui non experitur.
Nota: empro mesurar, amidar i medir com a sinònims, tot i ser conscient que la veu medir no és encara admesa a algun dels nostres diccionaris.
