Rellotge, no marques les hores….

En qüestió de poc marge de temps hem plorat la desaparició d´Stan Lee (95 anys), el creador de Hulk, Spiderman, Venjadors o els Quatre Fantàstics i, també, la de Lucho Gatica (90 anys), el xilè anomenat el ‘rei del bolero’. Entonem una cançó seua per a demanar-li al rellotge que no marque les hores i que se pugue impedir el pas del temps, el futur no apareix com a favorable. El passat diumenge es commemorava a París el centenari de la signatura de la pau que posava fi a la Primera Guerra Mundial amb la participació dels principals líders mundials. Al mateix es feia una crida per a continuar la pau, a mantenir l’ordre internacional i a no repetir les errades històriques del passat. Eixa era la voluntat quan fa un segle es va signar l’armistici al vagó d’un tren al bosc de Compiègne, a 70 quilòmetres de Paris i a 140 quilòmetres del front on encara es mataven entre ells soldats dels dos fronts d’una guerra que va deixar vint milions de morts. Però la pau es va signar en fals i no va fer si no germinar el xovinisme fanàtic i ‘patrioterista’, sobre tot d’una Alemanya que se sentia humiliada, que va derivar en la segona Gran Guerra, més cruenta encara com de tots és sabut.

Però els paraigües que cobrien de la pluja els actes de París no van tapar les diferències. Van estar tots sí, però no van estar junts i vam assistir, inclòs, al solapament d’intervencions i aparicions davant la premsa per tal d’eclipsar la presència mediàtica dels suposadament aliats. No, l’ordre internacional no està en pau i les proves són evidents. Aquesta mateixa setmana hem escoltat en veu del president francès, Emmanuel Macron, la proposta de creació d’un exercit exclusivament europeu que complemente l’OTAN per a la defensa dels països de la Unió. Poques hores després la presidenta alemanya, Angela Merkel, recolzava la proposta de Macron. Europa no se fia dels actuals Estats Units i Donald Trump, que ho sap, ja va advertir el president Macron que l’enemic tradicional de França, com es va demostrar a les guerres mundials, és Alemanya i no pas els Estats Units, ni molt menys l’OTAN.

Al riu interior de la Unió Europea les aigües tampoc baixen tranquil·les, si no més bé brutes i turbulentes i amb amenaça de desbordament. A la situació que es viu al Regne Unit en particular i al continent en general amb el Brexit s’afegeix que davant la desaprovació dels pressupostos italians, per triplicar el deute, el govern transalpí va desafiar Europa amb un consell de ministres nocturn per dir-li que no canviaria ni una coma dels seus pressupostos rebutjats per la Unió. Nova fanfarronada del govern italià que suposa un nou cop a una Europa tocada però no enfonsada mal que els pese a populistes i extremistes dretans que brindarien amb cava per la seua caiguda i que els suposaria un pont de plata per als seus nacionalismes exacerbats que no serien altra cosa que el primer pas per a la desunió entre nacions i, qui sap, si algun fet històric encara més greu. No hi ha dos sense tres, resa la dita.