Reflexió i, també, autocrítica

Algú tuitava aquesta setmana que ‘malament anem quan la reflexió s’ha de fer després de les eleccions’. I és veritat. S’han celebrat ja les eleccions andaluses i Déu n’hi do el terratrèmol que han suposat. D’entrada, i encara que se faiguen altres lectures, hi ha dos guanyadors clars: el partit extremadretà Vox, que irromp per primera vegada a les institucions, i Ciudadanos, que ha augmentat de manera més que considerable el seu nombre d’electors/es i escons respecte a fa quatre anys. També hi ha hagut tres claríssims i sobirans perdedors: el PSOE, tot i que ha estat el partit més votat i amb més escons, el PP, qui amb el PSOE ha tret els pitjors resultats històrics a Andalusia, i Adelante Andalucía, un experiment de Podemos i Esquerra Unida que no és la primera vegada que els demostra que en política 2+3 no sempre sumen 5. D’aquestes tres formacions la derrota més dolça ha estat la del PP qui, a pesar dels pobres resultats, compta amb la possibilitat de governar per primera vegada la comunitat amb permís de Ciudadanos i Vox. ‘I ara què?’ se preguntaran alguns, ‘a saber’ contestaran els altres. Esperem que hi hagi seny per part de tots i molta humilitat a l’hora de negociar el futur govern, no hauria de valer tot per tal d’ocupar els despatxos del palau de San Telmo. Se pot demostrar molta responsabilitat recolzant un altre candidat en benefici de la democràcia i evitar totalitarismes excloents. Només cal que cadascú digue clarament al costat que vol estar, la ciutadania hem de saber qui vol o qui no vol acceptar les normes del joc.

La reflexió, a més d’interna als partits que en cal i molta, també ha de ser social, als mitjans i als foros de debat per exemple, no es poden omplir els platós televisius i tertúlies als mitjans d’opinions i postures irresponsables, ens estem jugant la convivència. I molta autocrítica per part dels partits en general i de cadascú en particular. No podem pensar que la culpa és sempre dels altres com allò que dèiem al suspendre: ‘el mestre me té mania’. Cada formació ha d’analitzar quin és el seu percentatge de responsabilitat en el fet que més del 40% de l’electorat andalús no hagi acudit a les urnes. I reconèixer que, a la fi, tots en som responsables de l’avanç dels defensors dels moviments d’intolerància, racistes i xenòfobs tant en auge darrerament, exemples en tenim en altres llocs del món. En les nostres mans està parar-los els peus, no ens podem quedar aturats a casa com si res passara, com si la cosa no anés amb nosaltres. Les conseqüències de l’abstenció només beneficien als que no creuen en la democràcia, de fet només la necessiten per arribar al poder.

És trist comprovar cada dia com una marea d’intransigència envaeix la societat. Ben planificada la tàctica i la jugada els ha eixit perfecta. Ens van posar a la cara la seua muleta de la crispació i com a mansos hem envestit, hem entrat al seu drap. Ens han anul·lat la capacitat de pensar i han aconseguit que ens odiem entre nosaltres. Els cal millor caldo de cultiu? Amb una societat estamordida la victòria sempre ha sigut seua.