Morir dignament, un dret i una oportunitat

Moltes han estat les novetats que en mode actualitat s’han succeït en les darreres dates al nostre país. Disculpeu-me si a nivell personal destaco la legalització de la eutanàsia, la qual ja és un dret que tenim tota la ciutadania tot i que no és una obligació… ho dic per a tranquil·litat d’aquells i aquelles que estan en contra de que puguem reivindicar la oportunitat d’acollir-nos a una mort digna en la recta final de la nostra existència, quant ja no hi hagi cap solució, alternativa ni pal·liatiu al nostre patiment.

Amb l’aprovació de la llei d’eutanàsia Espanya es converteix en el cinquè país del món en regular-la, després d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Canadà. Només la podran demanar aquells afectats o afectades que pateixin una malaltia greu i incurable que els cause un sofriment intolerable. Sense entrar en detalls esgarrifants, ja és prou inhumà que una persona es vegi condemnada a un patiment insofrible, amb dolorosos tractaments i connectats a uns aparells que els encadenen a una vida que ha deixat de ser-ho, al menys pel que fa al qualificatiu de digna.

Curiosament, aquesta llei regularitzadora de la eutanàsia ha vist la llum justament quan se compleixen quaranta anys de l’aprovació al nostre país de la Llei de Divorci, impulsada per un dels millors ministres que ha tingut la democràcia espanyola des de la seua reinstauració: Francisco Fernández Ordóñez, qui també va reformar el Dret de Família. En el seu mèrit queden aquestes lleis com a ministre de Justícia, la Reforma Fiscal del 1977 com a ministre d’Hisenda i, ja amb el govern de Felipe González, en el que va ocupar la cartera d’Afers Estrangers, va ser l’artífex de la reducció de la presència militar americana a Espanya i de la integració espanyola a la Unió Europea.

Aquestes dos lleis -divorci i eutanàsia-, junt a la de l’avortament i la del matrimoni igualitari, diuen algunes llengües que són o seran de les que més beneficiaran als seus detractors i que, més prompte o més tard, acabaran sent usades per ells i elles. Sense entrar en disquisicions sí que han estat lleis molt positives per a la consolidació d’alguns dels drets fonamentals de col·lectius tant desafavorits com les dones, el món homosexual, els malalts crònics… en definitiva, els drets de tot el conjunt de la societat que, per unes o altres raons, necessiten fer ús d’aquestes pràctiques sense patir persecució legal.

Altres coses han passat al nostre país: el penell Toni Cantó segueix acumulant formatgets del Trivial de la política: diputat al Congrés per UpiD, parlamentari a les Corts Valencianes per Ciutadans… ara vol entrar a l’Assemblea de Madrid pel PP. Qui sap si no acabarà sent socialista al Palau de San Telmo andalús, del BNGa a Galícia, del PNV a Gasteiz, de Vox a Extremadura i recuperar Convergència per a les Corts Catalanes? Què sap ú? Temps i jaquetes per canviar-se li’n queden al tipet… I cara dura ni vos dic!