Morella en mans d’infidels a la Reina (VI)

Avui faré un petit anàlisi del relat de Segura Barreda d’aquests fets que hem vist en anteriors articles, segons el diari de Blas de Sotomayor de la insurrecció morellana el 1833 i la resposta, sobretot aquesta, de les forces governamentals. Hi ha qüestions que val la pena reflexionar-les.

Sempre m’he declarat un fan de Segura Barreda, ja que quan lleves la palla ideològica, apartes al capellà, trobes a l’Historiador, en el fons, a un il·lustrat, on la raó el guiaria per tenir un concepte molt modern alhora de comprendre els processos històrics, encara que no tinguera les eines que proporcionaria més endavant la Ciència Historiogràfica. Això, però, no l’eximeix de cometre alguns errors, alguns d’ells provocats per les fonts que consultava, i entre elles donava prou prioritat a l’oralitat, a entrevistes dels protagonistes directes del fet històric que vol contar. Per tant, si un testimoni li diu mentida, i no pot contrastar-ho amb un altre… està venut.

Però anem per parts. El seu relat de l’operació de les forces liberals està prou resumit i concentrat en unes poques línies. Per a ell era més important conèixer l’ambient intern dels sollevats que no les accions dels cristins. Així, obvia tots els moviments amunt i avall que ens comenta Sotomayor en el seu diari. També hi ha certa confusió al voltant dels diferents enfrontaments amb les tropes liberals. Segons Segura Barreda, «Era tiempo para prepararse a la defensa y el Barón de Herbés reunió junta de jefes para saber el parecer de cada uno en aquellas circunstancias: todos fueron de parecer que debían tomar la ofensiva y salir a atacar las trincheras enemigas ya que las fuerzas de que podían disponer eran superiores y, en caso de retirada podrían encerrase dentro de los muros». Això ho diu en un context d’arribada del general Horé el dia 5 de desembre, i no és possible, ja que el brigadier Bretón, com ja sabem, va arribar a Morella el dia 16 de novembre, moment que enviaria una petició d’assistència, a veure com respirava la cosa. És el moment que eixirien, segons Sotomayor, per les immediacions de la Torre Beneito a la lloma del seu front, una posició en altura i de difícil accés. És el moment en què Herbés i companys estarien discutint què fer.

Però Segura Barreda diu, després de situar les forces liberals en uns masos que Sotomayor no nomena, «Los carlistas dividieron sus fuerzas en tres columnas mandadas por el coronel D. Tomás Cubero. La primera división llevaba al frente a D. Manuel Carnicer con los aragoneses y parte del batallón de Morella. Esta salió por el portal de San Miguel y dirigiéndose hacia la Pedrera subió al cubilà, a la derecha del enemigo. La segunda división salió por la puesrta de San Mateo, comandada por D. Joaquín Llorens, Llorach y Bru, con los voluntarios de Alcalà y Villarreal y ocupó las alturas de Beneyto; y la tercera salió por la puerta del Forcall, y atravesando el Bergantes, subió por la Umbría ocupando la vertiente sur del Bosch, esta se componía de los voluntarios de Vinaroz y catalanes, comandados por Covarsi. El batallón de Benasal, al mando de D. Francisco Saligó, se quedó distribuido en las inmediaciones de la plaza; la compañía de las Cuevas, Torreblanca y Albocácer en la Caseta de Vallés. Los de Benasal y Castellfort en la Peguesa y los de Cinctorres y Forcall en el Carrayset y la caseta de Pericho». El mossèn sembla que estiga copiant a Buenaventura de Cordoba i la seua Vida militar y política de Cabrera, del 1845. Però, qui té raó? En aquest cas Sotomayor té certa prioritat de relat, ja que ell va ser testimoni directe, que prendria notes sobre la marxa, i les posaria en net en les següents setmanes. Tant Córdoba, que escriuria el seu treball una dècada després dels fets (me pareix que no va consultar el diari), com sobretot Segura Barreda, que segons l’anàlisi de Manuel grau podríem situar l’escriptura del IV volum a partir de finals de la dècada de 1870 o principis de 1880, estaria condicionat per fonts mal informades, i per la manca de testimonis directes, molts d’ells ja desapareguts a eixes altures, per no parlar de la volubilitat de la memòria. Una de dos, o fusiona les dos accions en una, o ignora la primera.

Un altre problema que veig en el relat de Segura Barreda és al voltant del capellà mort en el segon enfrontament, «Queremos consignar el rasgo de abnegación de un sacerdote que murió víctima del cumplimiento de su deber religioso. Cuando Carnicer dispuso la retirada de su división, una compañía se parapetó haciendo fuego a dos compañías enemigas que le acosaban. Pero una descarga de éstos hirió gravemente a cuatro carlistas, obligando a los demás a retirarse con precipitación. El Capellán del batallón carlista que reconoció el sagrado deber de darles los auxilios espirituales, corre a donde estaban los moribundos, cuando llegaron los soldados acribillaron con sus bayonetas a heridos y capellán; esta primera víctima del estado eclesiàstico en la guerra del Maestrazgo, a la que tantas habían de seguir, se llamaba D. Juan Dabón, natural de Teruel, capellán que había sido del Hospital de Valencia». Home, mossèn, bé per aportar el nom del capellà, però Sotomayor, testimoni directe, no diu això, ni molt menys. Jo veig, en la manera que presenta la mort de Dabón, una utilització simbòlica. Així, Segura Barreda, que era molt intel·ligent, bolcaria en aquest fet la seua ideologia particular. Dabón, eixa manera de morir, heroica al mateix temps que patètica (en el sentit literari) evoca la fi d’una època. Sobre els muscles de Dabón se sostenia l’Església Catòlìca, la seua dignitat, el seu prestigi, la seua trajectòria des de la nit dels temps, la religió vertadera. Sobre els muscles dels soldats liberals, se sostenia la Revolució, la seua vilesa, la seua misèria, a la política espúria que s’oposava a la glòria de la Religió. La seua mort, de manera despiadada, immisericorde, personificava la caiguda de la institució mil·lenària, que per culpa del liberalisme estava perdent tot el seu poder polític, social i econòmic. La representació de l’escena era ideal per satisfer el pensament del mossèn que, llegint atentament la seua obra, només li interessava el destí de l’Estat Eclesiàstic; això de la política, la qüestió dinàstica, bueno, potser un curiós exercici intel·lectual, però no tenia cap mena de prioritat per ell. Al cap i a la fi, era un capellà, i de la línia dura, dels que menyspreen els assumptes temporals com fútils. Per la banda de Sotomayor, què fàcil haguera sigut dir que se van trobar un capellà entre els carlins morts! Si volia amagar una realitat incòmoda ho haguera tingut molt fàcil. Però no s’amaga, diu clarament que el van capturar viu amb les armes a la ma, i que, per tant, havia traït la seua condició sacerdotal, causa de ser afusellat.

Qui va informar d’eixa escena a Segura Barreda? Va quedar venut per la seua font oral i per eixos moments de flaquesa que de tant en tant feia sorgir per damunt de la raó a eixe capellà que desitjava amb tota la seua ànima tornar a l’Antic Règim, per recuperar l’esplendor (o el que ell creia que havia sigut) de l’Església Catòlica espanyola. El fet que el llibre l’escriguera als voltants del 1880 no és banal. A eixes altures s’havien executat diverses desamortitzacions brutals de propietats i bens eclesiàstics (encara que a eixes altures s’estava revertint pels liberal-conservadors), i la casta sacerdotal s’havia reduït a ser simples funcionaris de l’Estat. El ressentiment del mossèn seria inabastable, com afirma ell mateixa ben al principi del quart volum, «Las doctrinas liberales no hallaron eco en sus pechos, porque a la sombra de su bandera se vomitaban los escritos más impíos y se predicaba el desprecio a lo que siempre había mirado con respeto y veneración». La mort de Juan Dabón, li donaria una paràbola, en terminologia bíblica, perfecta del que havia viscut i patit al llarg de la seua vida. En aquest context, la veritat històrica queia en un segon pla, en favor del simbolisme i el missatge.

Crec que val la pena citar el registre eclesiàstic de la mort de Dabón, on podrem observar què diu, o millor dit què no diu (agraeixo la gestió feta de l’arxiver de l’Arxiprestal Jose Antonio Aguilar), «Día siete de Diciembre del año mil ochocientos treinta y tres: murieron en el término de esta Villa Dn. Juan Dobón Pbro. natural de Teruel y domiciliado en el santo Hospital de Valencia, con siete más que murieron en el campo en la acción del dicho día según relación habida de los que les dieron sepultura: y entre ellos habiendo tomado las noticias posibles de las señales particulares que observaron en los mencionados difuntos resulta que uno de ellos se llamaba Gaspar Borrás, natural y vecino de Cretas, consorte de Rosa Manero, hijo legítimo y natural de José Borrás y Joaquina Texedor vecinos de la misma. Hasta ahora no se ha podido averiguar más. Se tomarán las noticias posibles. Manuel Grau Vrio. ppo.». Aquestes notícies provenen, sens dubte, dels soldats liberals, que donarien testimoni una vegada entrarien a Morella el dia 10 de desembre. En la fugida precipitada dels carlins del camp de batalla d’aquell dia, els companys de les víctimes el tenien molt difícil de comprovar si estaven o no morts del tot quan els van veure caure sota les bales, i molt menys soterrar-los. El carlí Borràs seria identificat perquè tindria alguna documentació damunt que donaria fe de qui era, però la resta no. Al registre, però, hi ha al marge un altre nom, Manuel Blasco, que sembla addició posterior, sense més dades. La qüestió és que el registre és molt neutre. En cap cas s’indica la causa (més enllà d’una acció bèl·lica, que se pot entreveure en el text) ni la forma de la mort d’aquestes persones, així com que no queda massa clar on van ser soterrats. M’inclino a pensar que allà on van ser trobats. Serien aquells que comenta Sotomayor que van trobar a Beltrol? Hem de pensar que encara quedaven tres dies per prendre Morella, en un moment, dia 7, que no se podia saber ni com ni quan acabaria allò.

Malgrat allò dit, el relat de Segura Barreda és molt interessant, ja que sap transmetre la sensació de caos i desconcert de les files carlines. Aquestes estaven compostes per un gruix de gent, la majoria del poble baix, que no tenia cap experiència militar ni relació amb la milícia, excepte alguns suboficials i oficials que si que van participar en la Guerra del Francès o a la guerra civil del Trienni. Però ja feia temps d’allò. Apart del caos, també hi havia conflicte entre els diversos líders de les milícies i partides que van acudir a Morella. Tothom volia la seua parcel·la de poder, fins al punt que les veus, potser més sensates, del Baró i el governador serien ofegades pel soroll.

La lectura de Segura Barreda sempre és molt recomanable, ja que encara que comet alguns pecats partidistes, ens fa un retrat dels seus personatges excel·lent. De quina millor manera d’acabar aquest llarg tema que citar el diàleg entre el prudent governador Victoria, i l’exaltat plebeu José Mestre, en eixos moments previs a la insurrecció, i que tard o d’hora els portaria a la perdició?:

– ¿Qué hay, Pepe?
– Señor, vengo de comisión. Esta gente se halla inquieta porque desea que se proclame a D. Carlos por Rey de España; dice que no puede esperar más porque las dilaciones serían señal de cobardía.
– ¡Cobardía! Soy viejo pero no cobarde, y como viejo conozco los azares de la guerra. ¡Mestre, Mestre! Esos hombres comprometen a V., me comprometen, y ellos mismos se comprometen. Quisiera más cálculo, más juicio y menor ardor en el corazón. Pues qué, ¿les parece que yo no desearía ver a D. Carlos en el trono de España? Soy tan carlista como V., tan carlista como ellos…! ¡Mal dije! Más carlista que ellos, porque con sus arranques de carlismo comprometen su causa. ¿Ha visto V. al señor Barón?
– No, señor.
– Así me lo parece; oye V. a esos amigos que nada tienen que perder y se separa de los que juzgan con más calma y miran por el porvenir…