Més amor, per favor

Les Corts Valencianes van tancar el 2020 segellant la Llei de Pressupostos per l’any pròxim. A primera vista això no hauria de ser notícia, doncs a qualsevol govern se li suposa aquesta capacitat. Tanmateix, els darrers anys ens movem en unes coordenades d’inestabilitat política que converteixen allò que hauria de ser normal en extraordinari. No es pot perdre de vista que a Espanya portem dos anys de pressupostos prorrogats, mentre que a Catalunya ja s’acumulen tres anys en aquestes mateixes circumstàncies.
Amb tot, però, el part no va ser senzill. Fins a última hora els diferents departaments del Botànic van pegar-se colzades per veure qui treia més profit d’uns comptes públics que continuen llastats per un model de finançament injust. Madrid continua sense resoldre la reforma i això no fa altra cosa que incrementar el nostre infrafinançament i, de pas, fer més i més gruixuda la nostra bola del deute. Una dada: de totes les partides, el pagament dels interessos del deute, és la segona en volum. Només als serveis sanitaris es destinen més diners.

Tornem, però, a les negociacions dels pressupostos, un estira-i-arronsa fins última hora on el passat octubre -quan es va presentar l’avantprojecte- es va visualitzar la distància que s’ha obert entre Compromís i PSPV-PSOE. No són temps de concòrdia entre les forces polítiques dels governs progressistes. El Botànic II no és el Botànic I. Perquè si bé en la primera versió del govern progressista sempre van existir tibantors entre conselleries i dins les pròpies conselleries (res que no passe en qualsevol govern, fins i tot quan és unicolor), en aquest Botànic II les escletxes s’han fet més profundes. Uns i altres, defenen posicions contràries, per exemple, sobre l’ampliació del Port de València o sobre els macroprojectes de centres comercials. No és que en la legislatura passada no hi hagueren diferències; la diferència ara és la intensitat i la intencionalitat amb que ara els uns i els altres les fan visibles. A aquesta coalició li manca l’entusiasme del primer govern progressista, aquell amalgamat per l’eufòria d’haver desbancat la dreta després de vint anys en el govern. Aquella màgia, aquell sentir que estaven davant un moment històric en què calia “rescatar persones” i alçar la “hipoteca reputacional” s’ha diluït com un sucre en un got d’aigua.

Perquè a Compromís la decisió del president Puig d’avançar les eleccions sense acordar-ho amb els companys de viatge va obrir una ferida profunda. Oficialment, la vicepresidenta Mónica Oltra va donar per tancada aquella crisi l’endemà del l’anunci de l’avançament. Res més lluny de la realitat. La coalició va entendre aquella maniobra com una deslleialtat que els ha quedat gravada a foc. La nit de les eleccions els valencianistes van veure com perdien un grapat de vots i dos diputats. I, el que era pitjor: amb els seus resultat, els socialistes assolien una posició de domini molt més còmoda que no en la legislatura passada, quan Podem va amagar amb la possibilitat d’investir presidenta Mónica Oltra. Paradoxalment, Unides Podem, de qui molts preveien un comportament desestabilitzador una volta instal·lat en el Consell, està apuntalant el poder de Puig en el Botànic II.

La Generalitat no és l’única institució on s’imposa el dissens. La concòrdia també cotitza a la baixa en els principals ajuntament amb governs de coalició progressistes. A València, la gestió de l’estafa de l’Empresa Municipal de Transports ha enterbolit les relacions entre socialistes i valencianistes, que ostenten la vara de comandament al Cap-i-Casal. La lluita entre socis a València és aferrissada i té la vista posada en 2023. És molt poc probable que Joan Ribó es presente a la reelecció i el seu substitut natural, Pere Fuset, té problemes judicials greus que podrien curtcircuitar la seua carrera política. El Partit Socialista, amb Sandra Gómez al capdavant, vol arrapar vots per recuperar per als socialistes el control de la capital valenciana, una victòria cabdal, tant des del punt de vista electoral com des del punt de vista simbòlic.

A Castelló, diversos episodis han deixat la confiança entre les parts sota mínims. La negativa a commemorar les Normes de Castelló a la Plaça Major el 14 de desembre i la gestió de les festes de la Magdalena han alimentat la desconfiança entre les dues parts. Les negociacions en els corredors han deixat pas a amenaces obertes de trencament en el plenari. Una situació inèdita, la legislatura passada. Les relacions mai no van ser plàcides, però mai no es van situar en els paràmetres actuals.
Tot plegat, pot semblar anecdòtic, però no ho és pas. Que a poc més d’un any de la formació dels governs autonòmic i municipal aquest siga l’estat d’ànim qüestiona la viabilitat del projecte compartit en el mitjà i llarg termini. L’equilibri de forces al País Valencià, electoralment parlant, és precari. En el darrer cicle electoral, les esquerres han guanyat els comicis per uns pocs milers de vots. Els partits progressistes estan lluny de tenir el còmode matalàs que, durant molt de temps, va permetre al Partit Popular fer i desfer al seu antuvi. L’època del bipartidisme i els partits hegemònics ha quedat per a la història. L’entesa entre les forces, avui, és indispensable, tant entre l’esquerra com entre la dreta.
A la Junta d’Andalusia o a l’Ajuntament de Madrid, Partit Popular i Ciudadanos han donat mostres que no tenen cap problema a encimbellar-se al poder amb la crossa de l’ultradreta, la mateixa que ha fet de l’odi al diferent un argument electoral. El cordó sanitari, que tants altres partits conservadors europeus han utilitzat per deixar fora de les institucions l’ultradreta, està desfilagarxat a Espanya. Només el temps dirà si l’ascens de Vox és un fenomen anecdòtic o ha vingut per quedar-se, però del que no hi ha dubte és que la seua irrupció evidencia que el franquisme sociològic és viu i ben viu i ha trobat entre capes de població joves una audiència que havia estat subestimada.

Cal, arribats a aquest punt, no ignorar el context en què ens movem. El descontentament d’una part de la població té quelcom de reactiu. Entre els votants de l’ultradreta hi ha persones acabalades, nostàlgics del franquisme que volen mantenir els seus privilegis. Però també hi ha aquells que, en els processos de la globalització econòmica, s’han sentit bandejats per un capitalisme que ha alimentat les desigualtats i ha convertit la precarietat en un mode de vida. No és, evidentment, un problema que es puga resoldre des de l’àmbit local ni regional, perquè és de molt més ampli abast però els governants locals no han ni poden desentendre’s. Són les polítiques públiques valentes; uns bons serveis d’atenció als depenents; una bona atenció sanitària; una bones prestacions socials; una redistribució justa de la riquesa, els que han d’intentar recosir una societat cada volta més fracturada per la desigualtat social. Es tracta, en definitiva, de pensar en les persones, tot oblidant, dins dels govern, els interessos particulars de cada partit. És per això que aquesta gent van arribar a la política i no per avantposar els interessos partidistes amb la vista posada en el calendari electoral. Per fer-ho, potser ja no hi ha l’amor dels primers mesos, però bé farien en mantenir almenys l’estima i el respecte que fa quatre anys i mig els va situar al capdavant de les institucions.