Los niños de la mantequilla o les “austriaquetes”

Divendres, 23 d'abril de 2021

Carmen Ferrer Llop

L’agost passat es va presentar al Forcall el llibre Los niños de la mantequilla. L’autor, Javier Más, doctor en Història Contemporània, es va endur una sorpresa perquè en la seva visita al poble va poder recollir detalls que desconeixia. No tan sols alguns forcallans recordaven anècdotes sobre les xiquetes si no que van trobar evidències escrites que havia registrat mossèn Milián Boix.

El títol fa referència a un grup de xiquets i xiquetes austríacs que van venir a Espanya entre 1949 i 1950 per tal d’alleugerir els efectes de la desnutrició que la falta d’aliments havia provocat en la infància durant la II Guerra Mundial, sobretot en els països vençuts. El nom té raó de ser perquè els xiquets que eren acollits per famílies espanyoles, demanaven mantega que era un menjar bàsic al seu país. El llibre recull el context social i polític de l’època a Espanya i com es va organitzar i portar a terme el programa, explica les impressions i vivències dels que van venir i inclús algunes entrevistes personals.

Els països aliats van adonar-se de la precarietat en què vivien els més menuts. Cal pensar que només a Berlin es calculaven uns 50.000 que malvivien sols als carrers. Es va crear el Programa d’Acollida de Xiquets Estrangers Víctimes de la Segona Guerra Mundial, en la idea que aquests xiquets passarien uns 6 mesos amb famílies que els podrien alimentar millor i això els permetria reforçar-se física i psíquicament. El govern espanyol que buscava reconeixement internacional s’hi va apuntar de seguida. Al final va ser Càritas Internacional amb el recolzament de l’Església Catòlica qui organitzaria i tindria cura dels desplaçaments i distribució a les famílies. Els xiquets tenien entre 6 i 12 anys, eren catòlics i els assignats a Espanya majoritàriament vienesos. Tots arribaven amb una cartilla identificativa en què constaven les malalties que havien passat anteriorment.

El primer tren va eixir de Viena el 20 de febrer de 1949 amb 497 criatures que tornarien a l’octubre a casa. Les diòcesis van ser les encarregades d’escollir les cases d’acollida que es van oferir. Cal destacar que no tots els bisbes estaven a favor del programa. Marcelino Olgaechea, el Bisbe de València, argumentava que encara hi havia xiquets espanyols que patien tanta gana com els austríacs i prova d’aquesta realitat és que el racionament al nostre país es va acabar el 1952 i per alguns productes encara va durar uns anys més.

En total a Espanya van arribar un 4.000 vienesos en set expedicions, cinc que entraren per Pamplona i dos per Port Bou. 500 van repetir l’estada invitats per la família espanyola d’acolliment i al voltant de 240 van ser adoptats, tot i que l’organització preferia que tornessin amb la família biològica.

Els infants que només parlaven alemany van ser escolaritzats en castellà i es van adaptar força bé a la nova situació, perquè el caliu en el tracte, la bona alimentació i una vivència en llibertat compartida amb els xiquets autòctons van fer que la tornada a casa fora tan dolorosa com ho havia estat l’eixida d’Àustria.

Es van escollir famílies de classe mitja, benestants i catòliques que els van tractar com si foren els seus fills. Morella va acollir a nou xiquetes i el Forcall a cinc.

Domi Pastor, la presidenta de les Joventuts d’Acció Catòlica, les va anar a recollir a Vinaròs i


Directe