Ja no estem a l’altura
Divendres, 23 de setembre de 2022Carles Jovaní
Aquells qui nasquérem als Ports i de petits ja mostràvem certa inclinació per l’estudi vam créixer sabent que el dia de demà ens tocaria fer les maletes i marxar a viure a la ciutat; probablement, per sempre més. Lluny del que podria semblar una crua predestinació a ulls d’un observador extern, aquesta circumstància mai no va resultar un trauma per a la majoria de nosaltres. Més aviat era vista com un tràmit lògic i indefugible de la vida, tan profundament assimilat i naturalitzat com el que ha de portar a una eruga a convertir-se en crisàlide per a esdevenir finalment papallona.
El món d’avui dia s’assembla ben poc al que van conéixer els nostres pares i avis de joves. En altre temps a només una migrada elit de fills de la burgesia, d’emigrants que havien prosperat i de -comptadíssims- alumnes de classe treballadora que excel·lien a les aules i van tindre la fortuna de creuar-se amb un providencial mentor se’ls obrien les portes de la universitat, una veritable escala al seté cel que els havia de permetre escapar de la incultura i la misèria que empestaven els carrers d’aquella Espanya en blanc i negre. Un bitllet directe a la prosperitat, a l’ascens social i a la descoberta d’un món, el de la intel·lectualitat urbana, ignorat i desdenyat a parts iguals per un poble pla que, especialment a l’àmbit rural, havia sigut educat per a exercir submisament de classe social subalterna.
Les transformacions que ha experimentat la nostra societat en les últimes dècades no tenen parangó en la història. Malgrat la sempre esbiaixada lectura nostàlgica i la profusió de pronòstics calamitosos que ennegreixen l’horitzó més immediat, les condicions de vida de la gent dels Ports han millorat exponencialment respecte a les de generacions passades. D’elles també se n’han beneficiat els joves que emigren a la capital per a cursar estudis superiors, qui, sense perjudici de l’ímprobe sacrifici personal i familiar que implica afrontar una carrera universitària, gaudeixen d’infinitament més facilitats que en èpoques pretèrites.
Tot i això, tampoc la caiguda de barreres físiques, socioeconòmiques i culturals entre camp i ciutat, amb la consegüent homogeneïtzació de les formes de vida, ha suposat l’absoluta homologació entre el que abans constituïen dos mons separats. A tall d’exemple, qüestions a priori tan anodines com la contemplació d’una rabera d’ovelles, el tast d’una tomaca de l’hort o la camaraderia habitual entre veïns són considerades experiències gairebé religioses per part de molts urbanites.
També per als encara adolescents de la comarca que abandonen la llar familiar per a traslladar-se a Castelló, València o Barcelona la vivència és més xocant del que no sembla a primera vista. Si bé les formes de vestir, de socialitzar, de consumir i, fins i tot, de comportar-se han convergit fins a esdevenir pràcticament indistingibles entre territoris, el shock del ritual emancipatori ve també catalitzat pel canvi d’hàbitat que comporta instal·lar-se en un medi urbà. Un entorn amb què fins aleshores molts joves dels Ports mantenien una familiaritat enganyosa resultant d’innumerables viatges per oci, compres o tràmits de diversa índole, però distant del que suposa fer-hi una vida quotidiana i autònoma.
Sense anar més lluny, quan vaig arribar a València no sabia exactament com funcionava un mitjà de transport tan exòtic com el metro, em trobava maldestre les primeres vegades que havia de pujar -i baixar!- d’un autobús de línia, desconeixia el modus operandi d’una comunitat de veïns, feia més voltes que un ventilador si m’havia de desplaçar per la ciutat en cotxe i, sí, malgrat que ja era major d’edat, continuava sentint certa fascinació per les escales mecàniques d’El Corte Inglés.
El viatge iniciàtic emprés en marxar a estudiar constituïa en bona part, i salvant totes les distàncies, un equivalent acomodat al viscut pels centenars de quintes que durant dos segles havien sigut reclutades per a la mili. Una etapa vital de metamorfosi que obligava a espavilar-se a la força i que de seguida ens va permetre adonar-nos que no poca gent criada al solemnial cap i casal era menys curta d’enteniment que uns servidors de poble.
Si bé molts dels companys de carrera eren de fills de bona família i no s’estalviaven ínfules de superioritat cosmopolita, encara recordo quan li van preguntar a un amic de Morella si hi anava i tornava cada dia en bus o en metro. En la mateixa línia, una constant en l’imaginari col·lectiu urbanita era la representació mental dels pobles dels Ports, en cas que n’hagueren sentit parlar, com un grapat d’aldees tardomedievals aïllades de la civilització des de finals de novembre fins a principis abril per inabastables gruixos de neu.
Menció a banda mereix la parla de la comarca, un marcador geogràfic desconcertant per a l’oient menys avesat. No n’eren pocs els qui ens preguntàvem amb un toc de displicència o d’admiració -això variava en funció de l’orientació política- si érem catalans. En assabentar-se que veníem del nord de Castelló sempre n’hi havia entre els del primer grup qui es disculpava per haver-nos proferit tan gran ofensa i, tot seguit, tractava de contemporitzar assegurant que «el valenciano también lo entendía». La genuïnitat del català dels Ports donava per a moltes converses i comentaris jocosos, com el que em va fer una companya asseverant que «allà dalt» parlàvem «com a Terol, però en valencià». Altrament dit, que conformàvem una espècie de tribu feréstega valencianoparlant.
Paradoxalment, allò que inicialment podria considerar-se una ofensa va acabar convertint-se en un distintiu identitari que ara brandem amb sorneguer orgull. Els nostres Ports… l’última frontera, el Finisterre dels valencians, els Pirineus meridionals, la Sibèria mediterrània, el bastió gal, el desert demogràfic, el reducte d’essències castisses, la Terra Promesa de romàntics, la ultramuntana contrada d’indòmits pobladors no apta per a finolis, fredolins ni vegans. Tota una denominació d’origen, un pedigrí que ara perilla per l’anhelada arribada del progrés en forma de túnels i ponts. Una infraestructura, la nova nacional, que tot travessant les antany impenetrables muntanyes de la Serra de Vallivana ha violat la nostra castedat i amenaça de pervertir amb el mannà de la modernitat l’incorrupte esperit local.
Em disculparan en aquest punt residents i fills de la comarca, familiars i amics, estudiants, treballadors, migrants, transportistes, malalts crònics, ferits crítics, estiuejants, turistes, diumengers, carnavalers, magdaleners, fallers, festejadors, forces de l’ordre i delinqüents que transiten per la flamant via, entre altres usuaris. Però… Què en direm ara d’allò d’«A tots els Ports, carreteres sense clots»? Quin serà el sentit de l’Aplec? I de totes les iniciatives en marxa per a promoure el desenvolupament local? Ja no serem la ventafocs del país?
«Ves amb compte amb allò que desitges…» resa el proverbi, i vet ací que Pedro Sánchez ens n’ha fet una de grossa. I no, no ho dic pels greuges al·ludits més amunt ni per la castellaníssima llengua que monopolitza la retolació -al capdavall, qualsevol saragossà que viatge a Peníscola podria interpretar que «Viaducte de la Bota» vol dir «Carretera cortada por obras»-, sinó perquè, per si no n’hi haguera prou, s’ha atrevit a ribotar el Port de Querol fins a reduir-lo a uns esquifits 998 metres d’altitud. Què en pensaran els visitants en vore que ja no arribem a la fita dels 1.000 metres, que no donem la talla? On quedarà l’èpica de la inaccessibilitat? Què en farem de les futures ascensions de la Vuelta? I dels directes hivernals d’À Punt? I de la nostra autenticitat? Perdoneu, però ens havia costat molt guanyar-nos la fama de rudes i, de cop i volta, hem deixat d’estar a l’altura.
