Despoblament: una qüestió de diagnòstic

Enmig del procés per concretar com serà l’arquitectura del Botànic II, la Generalitat Valenciana va anunciar la setmana passada la seua intenció de crear una direcció general de lluita contra el despoblament, un departament que estarà adscrit a Presidència. A més, la dita direcció tindrà la seu a Castelló, en un intent -com ja s’ha fet amb la Conselleria d’Universitat i Innovació, ubicada a Alacant- per descentralitzar l’administració més enllà de València.

La maniobra és interessant, per diverses raons. En primer lloc perquè situar aquesta direcció general a Castelló és reconèixer que és en les comarques més septentrionals on el problema del despoblament està més aguditzat i, per tant, on cal actuar amb més premura. En segon lloc, pel que significa la creació de la pròpia direcció general, inexistent en la passada legislatura. Cal preveure que aquest departament, sobre el què Ximo Puig tindrà control directe, s’encarregarà de coordinar l’Agenda Valenciana contra el Despoblament, que fins ara havia gestionat, a la pràctica, Toni Such, director general d’administració local. Durant aquesta legislatura, a través de l’Agenda, s’han impulsat mesures puntuals, com ara l’extensió de la banda ampla a tots els municipis; el manteniment de totes les escoles mentre hi haguera un sol xiquet en el poble; el pla contra l’exclusió financera; o la renovació del sistema de transport públic per a les àrees rurals.

El cap de setmana passat, el Botànic II va mantenir el seu primer seminari, una mena de trobada que trimestralment celebra el Consell per recapitular la feina feta i proposar mesures programàtiques. En el seminari d’aquest cap de setmana, celebrat a Montanejos, el Consell ha situat la lluita contra el despoblament com un dels seus eixos d’acció amb una bateria de mesures que hauran d’impulsar-se des de totes les conselleries. La realització d’un estudi de totes les universitats públiques valencianes sobre aquesta problemàtica; l’aplicació d’incentius fiscals; l’impuls a les escoles rurals; l’establiment d’incentius per mantenir establiments multiservei; i la realització d’un diagnòstic sobre els telecomunicacions i el 5G són algunes de les mesures que durant aquesta legislatura la Generalitat Valenciana vol posar en marxa. Tampoc no s’hauria de passar per alt que el nou president de la Diputació, Josep Martí, ha situat la lluita contra l’èxode rural com la seua prioritat principal.

Les de la Generalitat, cal reconèixer-ho, mesures benintencionades però probablement insuficients per revertir la davallada demogràfica de les zones rurals valencianes. Es tracta d’un problema molt complex que, en última instància, té els seus arrels en una concepció territorial que ha discriminat els qui viuen en l’interior. Així ho han recordat recentment els i les integrants del Fòrum de la Nova Ruralitat, una iniciativa impulsada des de la Universitat Jaume I en què s’han implicat algunes desenes de professionals que viuen, treballen i tenen projectes de futur en l’interior. Són professors, tècnics de cultura, de joventut i de serveis socials, xicotets empresaris que han treballat durant tres anys en un fòrum de discussió que s’ha celebrat a Benlloc. El resultat és el “Manifest per un govern equitatiu del territori valencià”, que fa dos setmanes presentaren a la Mesa de les Corts.

Aquest manifest és important per diverses raons. En primer lloc, perquè és el resultat del debat i la reflexió de les persones que viuen i creuen en la viabilitats dels territoris d’interior. És, per tant, un document adreçat a la classe política ideat i redactat des de la base. La societat civil rural, mancada històricament d’articulació, a través del Fòrum alça la veu amb la voluntat de ser escoltada i erigir-se en interlocutora de les institucions. “Si realment es vol fer un un territori valencià més just, equitatiu i sostenible, les veus de la ruralitat han de ser escoltades i tingudes en compte”, diu el Manifest. I això és especialment rellevant si tenim en compte el paternalisme -quan no desconeixement- amb què habitualment s’ha gestionat la qüestió rural des dels centres de poder, o siga, les grans urbs.

En segon lloc, el “Manifest per un govern equitatiu del territori valencià” és important perquè invita a mirar la qüestió de la sagnia demogràfica des d’una perspectiva diferent: no com un fenomen natural i irreversible, sinó com el resultat d’una determinada gestió territorial. “Tampoc és un fenomen imprevisible. És un problema induït per un mal govern del territori. Té causes polítiques i conseqüentment hi ha institucions responsables -resa el document-. La ubicació i la distribució territorialment desigual de les infraestructures, les dotacions i els serveis han estat la causa principal de que l’activitat econòmica i les densitats demogràfiques es despleguen d’una manera desequilibrada”. El resultat és una País Valencià on a les persones que viuen en les àrees d’interior se’ls ha privat d’un drets de ciutadania anàlegs als què sí gaudeixen els conciutadans i conciutadanes de les àrees de costa. “És imprescindible que es restituïsca una mínima igualtat de condicions dins del conjunt del territori valencià. Cal que les persones puguen triar realment entre desenvolupar les seues professions al medi rural o urbà. I sols es podrà triar quan les condicions del territori i, per tant, els drets de les persones siguen equiparables”.

El Manifest no proposa mesures concretes però sí un pla d’acció que contemplaria tres fases: una primera fase en què les institucions públiques reconegueren la seua responsabilitat en el fenomen del despoblament. Una segona fase consistent en la redacció d’un pla de desplegament de serveis, infraestructures i dotacions, adaptat a les necessitats rurals i elaborat de forma coparticipada amb les poblacions afectades, així com un pla d’accions compensatòries i d’adequacions normatives. Del que es tracta és de que el legislador assumisca que les legislacions i normatives, en molts casos, no tenen en compte la idiosincràsia rural i acaben estrangulant els territoris d’interior. La tercera fase hauria de ser una “fase de rellançament”, una en la qual “tant l’Administració com la ciutadania assumeixen la nova situació i es comprometen econòmicament i socialment, en la construcció del nou futur rural demogràficament ponderat”.

Fora bo que el nou director o directora general per a la lluita contra el despoblament no menystinguera les aportacions fetes des del Fòrum per la Nova Ruralitat, una proposta nascuda des de la societat civil, amb el suport de la Universitat Jaume I. Les mesures posades en marxa durant la legislatura passada i les anunciades el darrer cap de setmana poden tindre un efecte positiu, però l’estratègia, en el seu conjunt, sembla mancada d’un diagnòstic fonamentat. Intentar tancar una ferida que supura de fa dècades amb apòsits mentre el moviment -en aquest cas, la legislació- continua esquinzant la pell és una tasca que només pot generar frustració. Les ferides cal desinfectar-les bé abans de suturar-les. Per revertir el despoblament calen alguna cosa més que apòsits; cal, sobretot, replantejar-se el conjunt d’un model que fins ara ha continuat alimentant el desequilibri territorial