Danys col·laterals

Normalment quan se parla de danys col·laterals se refereix a les baixes que causa la guerra a civils innocents que no estaven involucrats, expressió que va començar a utilitzar-se amb la I guerra d’Iraq. En aquells temps se parlava de bombardejos «quirúrgics», però era evident que sempre hi havia morts civils en el procès.

Avui parlaré d’un altre tipus de danys col·laterals, en aquest cas als edificis i patrimoni, tant cultural com religiós, causats per la guerra, aspecte del que ja he comentat alguna coseta amb anterioritat, concretament de l’última guerra civil; però avui me centraré també amb les contradiccions ideològiques que envolten aquestes accions. Algunes de les més sorprenents, per aquest segon aspecte, es produirien durant el segle XIX, per exemple a la I guerra carlina (1833-40). És sensible observar com Ramón Cabrera o Miralles el Serrador, s’omplien la boca amb el «Dios, Patria, Rei!», o «Viva la Religión!», i en canvi no se despentinaven quan incendiaven temples sagrats catòlics, com passaria al Forcall o Mirambell, aquest segon cas ja comentat en alguna ocasió. Se pot entendre que soldats liberals s’havien refugiat a les dos esglésies per utilitzar-les com a fortins, però la disjuntiva entre matar 15 o 20 soldats, que no impliquen cap mena d’incidència en el curs de la guerra, o destruir la casa de Déu… no té cap color, la veritat. Són actes completament irracionals i que van en contra d’allò que se proclamava i que se suposava lluitaven. Per no dir maltractaments, com a les monges de Mirambell, o pitjor, assassinats, d’aquells capellans que no estaven en sintonia amb ells. Atacar a un ministre de Déu, implica atacar al mateix Déu.

Un altre cas molt sagnant, va ser després del Trienni liberal (1820-1823), una vegada acabada la guerra civil que faria caure el govern liberal que havia restaurat la Constitució de 1812. Una turba descontrolada, dirigida per caps reialistes (un precedent del carlisme posterior), van anar al cementiri de Santa Eulàlia (Terol), on estava soterrat un polític liberal molt important per Aragó que va participar en el procès constitucional de 1812, a Cadis, Isidoro de Antillón, i que havia mort pocs anys abans. Els citats energúmens van desenterrar els ossos del citat polític i els va cremar; i els caracollons encara tenien la barra d’anar per ahi cridant «Viva la Religión!» i anant a missa tots els dies. No és convenient per un historiador caure en la trampa de la valoració fàcil de la conducta humana del passat, ja que te pot fer perdre la perspectiva cultural i social de cada època, i per tant caure en l’error i en la mala interpretació dels fets històrics. Però de vegades, com són aquests casos, hi ha fets objectius inapel·lables, i per tant censurables en qualsevol època. Un exemple del que dic, va ser el cas que vaig analitzar de Luco de Bordó i la xica jove que va morir intentant avortar. Des del nostre punt de vista és una conducta, sobretot dels familiars que la van impulsar a eixa situació, censurable, però en canvi era coherent amb el context social i cultural de l’època, amb uns valors diferents als nostres, i, malgrat la tragèdia final, podem arribar a una certa comprensió del fet, encara que ens semble malament.

Com dic, els casos que estic comentant són prou irracionals per ser valorats i censurats en qualsevol època. Com el cas dels convents morellans durant la guerra del francès. El govern afrancesat va desamortitzar els bens eclesiàstics de les ordes regulars (sobretot els masculins) l’agost del 1809, el que implicaria que les forces franceses quan van ocupar la Ciutat a l’estiu de 1810, donada la seva capacitat i utilitat, de seguida van ser utilitzats com a quarters per a les diferents unitats que passaven per la Ciutat. El morellà Ripollès Prades, als seus Diálogos, fa una descripció de les destrosses que van fer els soldats als convents, sobretot al dels Agustins i Agustines, on tombaven parets; profanaven tombes i els seus cadàvers; destruïen les imatges; picaven per tot arreu per si hi havia alguna cosa de valor amagada, i un llarg etc. Eren comunistes, musulmans radicals, o enviats del dimoni? No, eren igual de catòlics que nosaltres, però la guerra alterava qualsevol seny que pogueren tenir. Una de les nacionalitats que més van protagonitzar aquestes maleses van ser els polonesos. Polònia és considerada avui dia com una societat ultracatòlica, fet explicat per estar envoltat d’ortodoxes i protestants, el que faria que utilitzaren el catolicisme com una reafirmació nacional més. «aquartelan los franceses,/ con italianos, polacos,/ esa división que había/ de muchos reinos extraños,/ ambiciosos en un todo/ las paredes golpeando,/ iban con hachas y picas,/ las puertas a tierra echando,/ esto lo hacen por ver/ si acaso habían dejado/ los frailes algo escondido,/ […],/ luego entraron en la Iglesia,/ todos los lienzos rasgando,/ de los quadros que allí había,/ efigies de muchos santos,/ los altares, sacristia,/ […]/ entran en el Carnelario,/ donde estan las catacumbas/ de los frailes enterrados,/ a tres difuntos que había/ con algazara sacaron,/ […]/ algunas gentes que fueron/ a ver aqueste espectaculo/ salían enternecidos,/ temerosos y asustados, / no pudiendo presumirse/ que hubiera hombres tan barbaros,/ pues un Jefe de ellos mismos/ exclamó muy enfadado,/ pocas burlas en los muertos». El convent de les monges Agustines tampoc se va salvar, «también de las sepulturas/ las monjas muertas sacaron/ fuera a la Iglesia caída,/ y entre tierra, texas, cantos,/ se las dejaron alli,/ solo una entera encontraron». I ara arriba una pregunta que fa Perico a Cojo, els protagonistes del relat molt interessant. Pregunta Perico, «Que te ha parecido cojo, del hecho de estos fulanos?», resposta, «Que eran peor que las fieras/ y perversos luteranos,/ que calvinistas, judíos,/ que Luzbel y el tuerto Diablo/ se puede decir por cierto/ que eran aquellos soldados,/ ver con la inhumanidad/ que a sus hermanas y hermanos [podem observar un llenguatge inclusiu, des del nostre punt de vista]/ por descendencia de Adan/ del modo que los trataron,/ se puede decir por cierto/ que no serían christianos,/ que si lo fueran temieran/ al Dios que les ha criado». No Cojo, entre els francesos podia haver-hi algun protestant, però els polonesos i italians eren, i són, catòlics com nosaltres.

A la mateixa guerra, els espanyols també utilitzarien la religió com a reafirmació nacional, quan en innumerables proclames utilitzaven la tríada famosa Dios, Patria, Rei (no tenia la càrrega ideològica posterior, era una tríada que simbolitzava l’Absolutisme, ja que els tres elements incidien en el Sobirà); la paraula «croada»; la manida «Viva la Religión», etc. Però, ai, quan els convenia fer-ho, no dubtaven de destruir la casa de Déu, com deixa patent Mariano Rais i Luís Navarro, Historia de la Provincia de Aragon, Orden de Predicadores, desde el Año 1808 hasta el de 1818: Supresión y Restablecimiento de sus Conventos y Servicios hechos por la misma a la Religión y a la Patria, del 1819, on comenta alguns episodis del convent del Forcall que m’interessa citar.

Convent dels Dominics, a Forcall/ Foto: Arxiu Pascual, Ajuntament de Morella

Forcall tenia un Convent d’entitat, fundat el 1609 pels Dominics, que patiria unes circumstàncies semblants als Convents morellans, tant en el moment del pànic de la primavera de 1809, amb les primeres incursions franceses, com de l’ocupació definitiva al 1810. El text comença amb les seves aportacions a l’esforç de guerra durant el 1808 i principis del 1809, «Los religiosos del convento de Ntra. Sra. del Rosario y San Blas de la villa del Forcall dieron graciosamente a la patria 2.666 rls. vn. en efectivo; y en leña, sal y otros efectos en valor de 1.650 rls. a más de haber pagado por las contribuciones impuestas 2.140 rls. vn. A la entrada del enemigo en Morella, dos horas distante del Forcall, y en 21 de Marzo de 1809 abandonaron su convento por temor de alguna sorpresa; mas luego que salió, volvieron a habitarle y continuar sus prácticas religiosas. Posesionados los franceses otra vez de aquella villa en 13 de Junio de 1810, sacaron los religiosos cuanto tenían en el convento y lo escondieron en parte segura; y resueltos a no abandonarle, mientras les fuese posible, le habitaban de día y se retiraban por la noche a las casas del pueblo. Cuando los franceses pernoctaban en el Forcall, salían los religiosos a los montes, y no volvían hasta que se aseguraban de su marcha. Con tales sobresaltos vivieron hasta el 2 de Agosto de 1811 en que los franceses se apoderaron del convento y sus bienes. Fuéronse entonces los religiosos a reunirse con sus padres o deudos». Una vegada la guerra fa un tomb contra la causa afrancesada, les tropes d’Elío posarien setge a Morella aquell agost de 1813. Per a aquesta tasca, les tropes espanyoles necessitaven un hospital de campanya, quin millor lloc que el convent del Forcall que estava buit? Aquells que, utilitzant les seves paraules, luchaban por la Religión, també destruïen la casa de Déu, «El convento no hubiera sufrido ruina particular, a no haberle destinado para hospital los españoles que pusieron sitio al castillo de Morella el año 13. Derribaron los tabiques de las celdas para dar ventilación a las piezas y quemaron muchas puertas. Volvieron a ocuparle los religiosos en 2 de Julio de 1814 y repararon presto sus ruinas».

Al remat, tot sembla girar al voltant del que comentava l’emperador Marc Aureli, en les seves Meditaciones, i que potser siga adient també per les circumstàncies que patim avui dia, «La farsa, la guerra, el temor, la estupidez, la esclavitud, irán borrando, día a día, aquellos principios sagrados que tú, […], te imaginas y acatas».