Cent dies molt intensos

Diumenge, 23 de setembre de 2018

El president del Govern, Pedro Sánchez, ens feia el passat dilluns un balanç del que han estat els seus cent primers dies al front de l’executiu al temps que anunciava diferents mesures a futur. I Déu n’hi do la de coses que han passat, les circumstàncies que l’han envoltat i la de tinta que s’ha vessat comentant sobre el mateix. Comencem per dir que dos dels ministres que van prendre possessió fa cent dies ja han hagut de dimitir per algunes irregularitats. Home! Eixa ja és una gran novetat respecte al govern anterior que, per més fiascos en els que els pillaren, no marxaven ni amb aigua calenta. Malauradament per a ell, el govern de Pedro Sánchez s’ha fet famós per les bombes venudes a Aràbia Saudita. Sí, ja sabem que la ministra de defensa no ha estat encertada en la gestió i que les explicacions de Josep Borrell dient que són bombes de molta precisió que no mataran innocents donen fàstic i ganes de plorar i d’amollar alguna clatellada també. Però no ens hem d’oblidar que va ser un contracte signat per l’anterior govern, per això no s’entenen algunes declaracions de dirigents populars acusant a Sánchez i a Margarita Robles poc menys que de genocides.

La tesi del president del Govern també s’ha fet famosa gràcies a Albert Rivera i a alguns mitjans de comunicació que no accepten l’aritmètica parlamentària, intentant posar a Sánchez al mateix sac amb Cristina Cifuentes, Màxim Huerta i Carmen Montón quan la diferència és ben clara: en aquests casos hi ha uns periodistes que investiguen, troben, demostren unes irregularitats i Cifuentes, Huerta i Montón han de dimitir. Un joc més que ideal i lògic en democràcia. En l’altre cas ocorre que Rivera no respecta el reglament del Congrés en una pregunta, llança una acusació al vent i exigeix al president que demostre la seua innocència o que presente la dimissió mentre Pablo Casado l’aplaudeix amb les orelles al crit de ‘Viva el rey’. No senyor Rivera, així no!

Com s’ha vist amb la commemoració del 100 dies de govern, a la nostra societat estem molt donats a les efemèrides, per això no vull deixar passar un aniversari ben trist: el passat diumenge va fer 45 anys que el règim criminal de Pinochet va assassinar a Xile el cantautor Victor Jara, al qual van torturar de la manera tant cruel com saben fer els règims assassins de tant amarg record per a molta gent. L’autor de ‘te recuerdo Amanda’ i tants d’altres temes que ens han delectat al llarg dels anys, va morir només cinc dies després del cop d’estat que va derrocar el govern legítim de Salvador Allende.

No vull acabar sense demana’ls al col·lectiu de ‘abogados cristianos’ que el mateix acarnissament que han posat en Willy Toledo per cagar-se en déu el posen en demanar justícia per al capellà Ramos Gordon qui abusava de menors a un col·legi de Puebla de Sanabria. Això sí, el Vaticà ja l’ha castigat a viure deu anys a un monestir fora de la diòcesi d’Astorga. La justícia divina és implacable… i ben suau amb els seus. El seu regne no és d’aquest món. La Mesquita de Còrdova tant de bo tampoc.

Directe