A bientôt Charles

El passat dilluns ens sorprenia la noticia de la mort a França de l’internacionalment conegut cantant Charles Aznavour, a l’edat de 94 anys. Originari d’Armènia es va traslladar al país dels formatges quan Europa encara era tolerant amb els que de fora venien i es va convertir en el cantant francès per excel·lència. No sabem com ho tindria avui l’autor de La Bohème per fer-se un lloc al món de la música actual.

La desaparició d’Aznavour va ser la única notícia trista del dia que al mateix temps no cabrejava perquè la resta ho feien i de quina manera, no sols pels esdeveniments que es van anar succeint al llarg del dia sinó també pel tractament que rebien segons el mitjà que els tractava de contar. Déu n’hi do la de versions que pot tenir un fet segons el canal comunicatiu que t’ho conta i com pot influir si aquest està a Barcelona o a Madrid. I la de despropòsits que es poden succeir en poc més de 24 hores. I com pot ser d’irresponsable el dirigent d’un país arengant a la població als aldarulls que, no va tardar massa hores, se li van tornar en contra com a Robespierre. Els fils que pengen des de Brussel·les tensen cada dia més, tant que se podria donar el cas de que si Puigdemont estira molt dels cordellets podrien trencar-se i la titella Torra podria caure baix l’escenari en no poder seguir la representació.

Els despropòsits, no cal ni dir-ho, no es van limitar a la commemoració de l’1 d’octubre ni a les provocacions d’un i altre costat, a aquest país són com el pa de cada dia. Pel que pareix, per donar curs a les cintes de Villarejo s’ha creat un nou mitjà de comunicació: moncloa.com. Però que les cintes poden no tenir per a alguns la mateixa repercussió si apareix una aristòcrata alemanya o la ministra de justícia, o si afecten al govern socialista o a la casa reial. La cosa sembla fàcil, creem una web, comencem a lladrar i ja podem derrocar un govern. És aquella tàctica irresponsable del ‘calumnia que alguna cosa queda’, la hipocresia ens ajuda a assolir objectius.

Tothom s’assessora per estalviar pagaments fiscals però aplaudim futbolistes i exigim la dimissió de ministres davant de faltes similars. Home! No demano que aquests queden impunes, res més lluny de la meua intenció, però haurem de ser moderats a l’hora de mentir i a la de triar a qui posem en entredit. Hem de ser responsables perquè la conseqüència de la nostra imprudència pot posar en perill la presència en política de gent vàlida i honesta que potencialment podrien ocupar-la. I si aquesta gent professional i honrada que podrien ser uns grans gestors en qualsevol càrrec que ocuparen els espantem, deixarem en conseqüència la política en mans d’aquells que, sense escrúpols, la saben i desitgen moure en benefici dels propis interessos. No hauria de valer tot, hauríem de començar a entendre que hi regles de joc en política, unes normes a seguir que aplicant-les donen i trauen governs i que cal acceptar-les.

Aznavour canta: ‘Que c’est triste Venise !’ I la resta del món també, Charles, la resta del món també.