Preguntes al vent

Quan érem menuts els joguets no abundaven. La tele entrave poc a poc a les cases i quan funcionava “la reixa” es veie més que altra cosa. Els mòbils,els ordinadors, les tablets no és que eren ciència-ficció, senzillament ni ens els imaginàvem. Però jugàvem i jugàvem molt i sobre tot al carrer. I els jocs s’anaven adaptant als cicles naturals de la vida, a les estacions: a l’hivern en la neu…, a la primavera i l’estiu jocs al carrer…, buscar grills, “culleretes”… rodar pel Prat… i a la tardor les fulles, les mils i mils de fulles que hi havien per terra, sobretot a la Plaça Colom. Quins grans muntons fèiem per llançar-nos de de la calçada al seu damunt, quin coixí tan bonic ens trobarem al caure. Perillós, sí,com tantes altres coses de la vida. Que pocs xiquets veig ara amb tristesa jugar pels carrers!!!. Però no és d’açò del que volia parlar.

Ara, no sé molt bé perquè, volem domesticar la naturalesa en tant i tants aspectes que a voltes la reduïm tan sols a un fet estètic, carent de vida. Ho dic, perquè amb sorpresa i incomprensió, veig com des de fa anys es poden els arbres molt fora del seu temps, sense deixar-los que acaben el seu cicle vital amb el desfullament. És tan lleig i molest vore com el vent fa córrer les fulles pels carrers i costes? És demanar molt que es pugue vore com canvien els colors de les fulles? Tant moleste a l’estètica? Quin motiu hi ha? Algú sap o pot explicar-m’ho? Ho agrairia.

No hem d’oblidar mai que els arbres són éssers vius i com a tal cal tractar-los. Ells ens donen molt més del que nosaltres mai els podrem tornar.
Quan el “confinament” tots,segur, vam disfrutar de vore i notar com la natura, tímidament, tornava a ser “l’ama de la vida”. No deixem que raons allunyades del respecte a natura s’imposen com a model estètic.