Queretes

Del Matarranya al món – Cristina Ribera

DEL MATARRANYA AL MÓN

matarranya al mon cristina ribera

Cristina Ribera, Queretes, 23 anys. Monitora d’activitats dirigides per a adults i per a xiquets. Canterbury, Anglaterra.

Anècdota
Conduir per l’altra banda pareix que siga molt difícil al principi, els primers dies has d’estar més concentrat, sobretot als matins quan t’aixeques. Natres vivíem a una zona residencial el primer mes i no hi havia ni línies i les carreteres eren molt estretes. Durant dos dies vam estar conduint durant 2 o 3 minuts per l’altra banda, la gent mos feia llums i s’apartaven i no sabíem que passava. Realment no és tan complicat com pareix.

Com vas decidir marxar?
Em va sortir una faena al sud d’Anglaterra, ara estic a una ciutat molt prop de França i el clima és bastant bo i menys dur que al nord d’Anglaterra. Vaig fer l’entrevista, pareixia que m’anaven a agafar perquè necessitaven a algú que parlés espanyol. Era com el meu somni, en oportunitats de viatjar i finalment no em van agafar. Al principi em vaig enfonsar però en les il·lusions que tenia vaig decidir vindre per a millorar l’anglès i viure l’experiència de sortir de casa i de la zona de confort. Quan vaig arribar, vaig intentar buscar faena del meu però si no tens un bon anglès ja no passes les entrevistes que vaig fer per a una escola, un gimnàs i un menjador. Ara el que faig és estar a una agència de faena, cada dilluns t’assignen les faenes de la setmana. Són faenes puntuals de 8 o 10 hores i consistix a servir plats a bodes o al bar d’actes esportius, no són el meu somni però em servix per a estalviar i practicar anglès. I m’intente formar tot el que puc anant a totes les classes que puc.

WhatsApp Image 2018-10-09 at 16.03.29Quins han sigut els mitjos que has tingut per a marxar?
Com vaig prendre la decisió de marxar a l’abril, vaig poder treballar tot el que vaig poder i estalviar diners, volia vendre el cotxe però no he pogut. De beca cap, d’ajuda cap, el que vaig poder estalviar i vaig arribar pensant que de seguida treballaria i vaig veure que no era tan fàcil. A més es necessite el número de la seguretat social i tarde un mes a arribar. Aquí la vida és molt més cara, la compra setmanal coste uns 40 € i 500 € una habitació a casa compartida. És molt més car tot i el primer mes vaig tirar del que tenia estalviat i ara treballant per a mantenir-me. Encara així, el sou és millor que a Espanya perquè tot és més car, una cervesa 5 € o el tren per anar a Londres 40 €.

WhatsApp Image 2018-10-09 at 16.02.13Vas prendre sola la decisió de marxar?
Quan em va sortir la faena, vaig decidir que marxava perquè era el meu somni. La meua parella tenia una bona faena allí i em va dir que es quedava, però després de dos dies em va dir que també volia viure esta experiència, al poble sempre podíem tornar. Per a mi va ser una gran ajuda perquè no sé si haguera aguantat estar el primer mes sola aquí, les coses no surten mai com vols i és dur estar sola. Ha sigut una gran ajuda.

On estàs? Com és la ciutat?
Vam decidir viure aquí perquè la meua faena inicial era per esta zona, tenim uns amics que són d’esta zona i viuen a Queretes i la seua família està aquí. El primer mes vam estar a casa d’una de les filles d’esta parella. Després vam decidir marxar a Canterbury, molt multicultural, molt turística i té moltes universitats pel que és una ciutat molt jove. Al pis vivim en una xica de Kènia, un xic d’Austràlia i tres anglesos, podem arribar a viure 11 persones, de moment som sol 7 i espere que no arribem a 11 perquè pot ser un caos. Tenim 20 minuts caminant fins al centre, és una ciutat bastant barata també. La nostra primera idea era anar a viure sols però si no tens un contracte de faena indefinit, no t’ho pots permetre, un estudi coste uns 700 € al més mes tots els gastos, es casi el doble a compartir una casa. Per tant, com estem aquí per a aprendre, treballar i viure l’experiència, estem en una caseta compartida.

Una curiositat cultural d’allí
N’hi ha moltíssimes, són molt diferents de la gent del sud. Els agrade molt fer barbacoes i ja ens han invitat a tres, natres coneixíem a la gent que ho organitzava i mos presentaven als demés i la gent no es fa ni un besito quan et coneixen. El contacte humà no és tan freqüent com entre natres. Dels pocs besitos que et fan, a més sol en fan un, tu quan vas a fer el segon has de demanar disculpes per donar-ne dos. Respecte al ritme de vida, mengen molt més prompte que natres, a les 12 dinen i els xiquets sopen a les 5 de la tarda. A les 6 o 7 ja sopen, a les 9 i mitja ja no surten de casa i no saps que fer, ja estàs al llit. És el ritme de vida d’ells que et porte a fer-ho tu també. A les 5 de la tarda estan fora de la faena i tenen la possibilitat de disfrutar més de la família, de fet, quan jo feia Crossfit a Massalió acabàvem entre 9 i 10 i anàvem a fer una cervesa, ara és impensable.

WhatsApp Image 2018-10-09 at 16.02.33Una diferència respecte al Matarranya
L’alimentació. No sé si la gent gran mengen tan malament com els jóvens, però Canterbury és una ciutat molt jove, es pinten la cara, els pèls, són molt estrambòtics i també crec que molt superficials. Tots porten el seu cotxe i el seu rellotge bo, viuen de cara a la galeria, interiorment no sé com són però exteriorment han d’estar sempre perfectes. I menjar. A les 8 del matí que se’n van cap a la Universitat i jo cap al centre, ja van en l’hamburguesa del McDonald’s i el seu refresc, ningú cuine, tot és comprat. Al supermercat hi ha un passadís de menja natural i el demés és cuinat, per al microones i amb moltes espècies. Crec que tenen l’alimentació molt dolenta perquè la indústria ha fet molt mal, no hi ha peixateria ni carnisseria, tot ve en llauna. L’altra diferència és el paisatge, és tot súper pla, no tenen cap turó ni cap muntanyeta. Trobo molt a faltar Els Ports.

El missatge especial de Cristina Ribera
Voldria parlar en molta gent i, realment, continuo tenint contacte en bastants. Per una part als meus alumnes de Massalió, del Matarranya i Terra AltaEspero i desitjo que continuen fent esport, els hi envio tota la meua energia positiva, l’esport per a mi és una part vital per tothom. M’encantaria estar en ells i continuar transmitent els meus coneixements però haig volgut viure este any de formació i experiències i dir que els tinc molt presents, que els trobo moltíssim a faltar. La meua faena era donar una hora de salut perquè tu rius, ells també, i estàs sumant anys i minuts de vida. L’altra per als amics i familiars, sobretot en moments com aniversaris o festes del poble t’enrecordes d’ells i penses lo be que estaria i el que m’estic perdent però la vida és prendre camins i el que és difícil és que quan en prens un en deixes un altre. Però penso que res es perd i els hi envio molts besitos i abraçades, que els tinc molt presents i els meus millors desitjos per a tots, per al Matarranya, la meua terra i per a tota la gent que estimo.

Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

To Top