Beseit

Pedro Arrojo: “No podem contaminar l’aigua. No podem destruir els rius que són molt més que aigua: són vertebració del territori”

Beseit – 2 d’octubre de 2017

20170928 pedroarrojo 3

El Màster Propi en Gestió Sostenible de l’Aigua de la Universitat de Saragossa ix de les aules per estudiar el cas de la conca del riu Matarranya. El màster arribe a la desena edició i tanque el curs pràctic a Beseit

Pedro Arrojo (Madrid, 1951) és doctor en Físiques, professor emèrit del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa i un dels experts en economia de l’aigua més rellevants a escala nacional i internacional. El seu treball en defensa dels pobles afectats per grans preses, transvasaments i en material mediambiental el va convertir en l’únic espanyol guardonat amb el Premi Goldman. És membre també del Comité ‘Home i Biosfera’ de la UNESCO i ha arribat a assessorar la Comissió Europea en matèria de planificació hidrològica. En les eleccions generals de 2016 va ser elegit diputat de ‘Unidos Podemos’ per Saragossa i, com a diputat, és Portaveu de la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient i Vocal de la Comissió de Cooperació Internacional per al Desenvolupament. Compagine la seua vida política sense oblidar l’acadèmica, on no ha deixat de coordinar part del Màster Propi en Gestió Sostenible de l’Aigua de la Universitat de Saragossa. Màster que l’ha portat a vindre al Matarranya, concretament a Beseit, des de fa una dècada i impartir la part pràctica al nostre territori.

Ens pot explicar en què consistix este màster que es porte fent la seua última part pràctica al Matarranya des de fa anys?

És un màster que organitze formalment la Universitat de Saragossa, però amb el suport de deu universitats de l’Estat i amb suports també a Amèrica Llatina. Un màster tècnic, però també molt humanista que recull esta nova idea de la cultura de l’aigua. Esta idea que ens diu que els rius no poden ser tractats com a simples canals d’H₂O, igual que un bosc no és simplement un magatzem de fusta. Un riu acabe sent un ecosistema viu amb gent i societats vives al voltant. Per tant, la gestió de l’aigua des d’esta nova cultura de l’aigua ha de ser una qüestió integrada on el medi ambient, l’enginyeria, l’humanisme, la discussió i el tractament dels conflictes a través de vies no violentes sigue fonamental. L’aigua no és només qüestió d’enginyers.

Què té la conca del Matarranya d’especial perquè s’haja convertit en un cas d’estudi dins del camp de la gestió d’aigües?

Este màster té un mes de pràctiques. Una d’estes setmanes es fa al Matarranya perquè és un exemple d’una petita conca que té una gran complexitat -aigües superficials, aigües subterrànies-; té una riquesa paisatgística, uns valors ambientals molt potents, una agricultura també molt interessant, una ramaderia amb segell de marca. És a dir, és gent que ha sabut desenvolupar el territori i al mateix temps, és gent que va tindre un enorme conflicte agut i dolorós. I encara en este conflicte tan dolorós, va predominar una opció de diàleg i mitjançant el diàleg mai es perd el temps. Sempre es troben alternatives que servixen per a entendre. Aquí, prenem al Matarranya d’exemple per veure que a través del diàleg s’obtenen bones solucions. I tinc com a catedràtics d’este màster al president dels regants, als afectats del Matarranya de la zona alta; fins fa poc teníem a Juan José Latorre, que era el meu catedràtic rural del Matarranya.

20170928 pedroarrojo

Per què un dels objectius principals d’este màster és la inclusió de la participació ciutadana com a eina essencial en la gestió d’este recurs natural?

El moviment de la nova cultura per l’aigua es genere com una col·laboració de la universitat de professors i professores de diferents matèries que veiem que el problema de l’aigua no es pot resoldre com el problema d’un mer recurs. L’aigua no és petroli, l’aigua no és un bé mercantil. L’aigua és l’ànima de la vida en este planeta i els rius són les venes que donen vida als territoris. Llavors, en nom del desenvolupament, no podem destruir la vida. No podem contaminar l’aigua. No podem destruir els rius que són molt més que aigua: són vertebració del territori. Totes estes coses les entenem i vam decidir crear un màster on siguem capaços de combinar d’una manera integrada el que poden aportar els enginyers, els hidrogeòlegs, els humanistes, entendre els conflictes i poder-los resoldre no per la via del ‘ordeno y mando’, sinó per la via del diàleg i de la intel·ligència col·lectiva. Intentem que la universitat fes este esforç. Que no sigue una universitat tecnocràtica al servei del poder, sinó que fos una universitat integradora al servei de la gent.

Quin és el procés que se seguix per estudiar el cas del Matarranya?

És un cas molt integrador perquè el Matarranya és com una maqueta viva. Quan fas una pràctica al Tajo, no done temps a parlar amb tota la gent. El Matarranya és una petita conca tremendament complexa perquè té tota la dificultat tècnica de com administrar una aigua que ve del subsòl, el perquè van fracassar alternatives com l’embassament de Pena que mai va acabar de funcionar completament, el túnel que no va acabar d’arrencar, el conflicte del bombament i com, després, som capaços de donar l’alternativa amb les basses laterals. Tota esta complexitat tècnica la tenim en un trosset molt petit i d’altra banda, tenim la possibilitat de conéixer als regants, als ramaders i el problema dels purins. Conéixer el turisme. Tot això en directe en una setmana amb els estudiants que poden parlar amb la gent, amb els tècnics. És com si poguessen entendre i tocar la complexitat del problema de les aigües en tota la conca. El Matarranya acabe sent una mena de lliçó compendiada del que ha de ser la gestió integral de conques.

Quin paper va jugar la població del Matarranya en este conflicte del bombament a mitjans dels 90 i, concretament, Juan José Latorre?

Juan José era un home savi que havia estudiat a la universitat del territori. Era també un home prudent i, alhora, valent. No era un ‘mascle’ sinó que era valent perquè defensava les seues idees, però amb prudència i seny. I una infinita paciència per al diàleg i per entendre a qui no opinava com ell. Per això, i al costat de les dones de Beseit i de Vall-de-roures que van liderar la revolta del bombament, la posició de Juan José particularment va ser insubstituïble. Ell era el que deia en els moments de màxima tensió ni una bufetada, cap violència.

Este cas pràctic introduïx com a professors a gents de la zona afectades i implicades amb el riu. Creus que esta rebel·lió pel bombament en què va destacar Juan José Latorre va provocar que la universitat sortís de la seua esfera i calsigare terreny?

Sí, totalment. Sempre he dit que la universitat no pot ser una ‘torre de marfil” on els professors estiguem aquí dalt perquè llavors no és una universitat útil per a la gent que ens pague. Hem de ser útils per a la societat. La universitat té una obligació fonamental amb la gent, no amb les grans empreses, no amb els grans poders. Crec que el fet que la universitat vingués a Beseit quan hi havia el problema i fóssem els que diguéssem que no necessitàvem que ens pagaren que ja ens pagaven indirectament, i vam començar a fer un estudi econòmic, a buscar una alternativa tècnica, una alternativa ambientalment sostenible, era la nostra obligació fer-ho. No va ser cap heroïcitat. Esta universitat que va al territori és el que ens demanava Juan José i ell formava part d’esta universitat.

Annabel Roda
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

To Top