L’EXILI: “La festa és un analgèsic”

Manuel S. Jardí . 15 de maig de 2012 .
Etiquetes: ,

Per molt plena que aparente la Magdalena, o per apoteòsiques que es pretenguen les Falles, la realitat es fa cada dia més difícil d’amagar. I no perquè la processó vaja per dins. La propaganda oficial, l’entramat de mitjans que arropen un triomfalisme fals i carrincló, les ganes de aparentar el contrari del que passa… inevitablement afecta l’estructura de la festa. Tant s’hi val les Falles com la Magdalena, o les que aniran succeïnt-se a mesura que la primavera deixe pas a l’estiu. La festa major ha perdut la qualificació molt abans de començar el programa d’actes.

La festa sempre és alguna cosa més que continuar una tradició marcada en el calendari o complir un ritual. És també l’expressió d’un estat d’ànim i el reflex d’un moment de la societat, que l’escenifica als carrers de les ciutats i dels pobles. I per molt d’èmfasi que es pose en les aparences, hi ha coses que no poden suplantar la realitat. De manera que la festa ha derivat en un analgèsic amb efectes limitats. L’estat d’ànim de la ciutadania és el que és, de la mateixa manera que els responsables són els que són i fan servir gairebé el mateix arsenal de distracció que per a mantenir el personal entretingut en festes, llums, pólvora i focs d’artifici. Tot i que fem un parèntesi per a l’evasió, també amb una contracció de la despesa que destinarem a deixar-nos portar per l’eufòria del moment, a la vista està que l’ànim col·lectiu no està per a tirar coets.

Enguany, fins i tot, les mateixes demarcacions reservades tradicionalment a l’expansió festiva han estat envaïdes per un catàleg ampli i variat de segments indignats. D’això pot donar fe l’alcaldessa de València i el president de la Generalitat, espectadors privilegiats de tota classe de protestes que s’han muntat al carrer, tot just baix del balcó municipal on pensaven gaudir plenament de les mascletades. És un avís. Perquè en acabar el parèntesi de la festa, entre festa i festa o aprofitant la festa, el descontent, la dissidència, la disconformitat, la indignació, el rebuig, la condemna, la desesperació i tot allò que es pretén amagar entre llums, coets i fals esplendor, emergeix. La realitat és difícil d’amagar. Fins i tot per als que es neguen a contemplar-la.

Més informació: |